La LOMCE un pas enrrere?

Darrerament hem tingut l’oportunitat d’assistir a una conferencia en la que es parlava de la nova reforma educativa que es vol implementar a Espanya; aquesta exposició va començar amb la pregunta de si realment era necessari o no una reforma educativa en el nostre país.

Una de les ponents va exposar que fer una reforma era necessari, una que fos definitiva i que perdurés, i no petites reformes que intenten es anar aguantant en el temps; un exemple que podríem posar es el de la bici quan una roda es punxa  li anem posant pegats i més pegats encara que sabem que no duraran gaire, la solució que hauríem de fer es canviar la roda; doncs això es el que passa amb l’educació, sempre posant pegats que finalment no arriben a arreglar res. Argumenta que segons PISA els països que obtenen majors resultats son aquells que tenen unes lleis educatives antigues a les que se les va sumant articles per adequar-les a l’actualitat.

Aquí a Espanya no hi passa, cada dos per tres s’està canviant la llei educativa, la ponent expressa que aquests canvis no competeixen directament a l’educació sinó que amb la LOMCE es vol obtenir un control ideològic de la societat.

Com pot ser que una reforma educativa no millori l’educació sinó que la empitjora? Aquesta es una de les preguntes que em van sorgint.

Enric Prats en canvi, donant d’exemple a França exposa que es necessita una major implicació de la societat en l’educació, un compromís social. Llavors, entenem que cap dels dos ponents està d’acord amb la LOMCE, però continuem analitzant aquesta reforma educativa.

Parla d’entitats privades, per tant deixa de banda a les famílies i estudiants, si la escola es qui escull als alumnes segons les qualificacions d’aquests el que es fa es fomentar la competitivitat entre alumnes. Es privatitzaran els dos cicles d’educació infantil i batxillerat, per tant les famílies hauran de pagar per a que els seus fills estiguin estudiant. On està l’educació pública? On està el dret a l’educació? Sembla que ja no hi es. A més a més es realitzaran revalides al final de la primària, secundaria i del batxillerat.

Es curiós aquesta llei que pretén avançar, sí però cap a la banda més conservadora, en la que l’escola passa a ser un servei ja que no hi ha barrera entre públic i privat.

El col·lectiu neoconservador opta per un currículum basic, descentralitzat on hi hagi una especialització dels centres. Les avaluacions son un pilar en aquest col·lectiu ja que s’elimina la confiança i el poder del professorat.

També trobem els populistes autoritaris que introdueixen la religió com a obligatòria, ja no es una elecció, la religió es necessària. A més a més introdueixen a la classe mitja professional, aquests creuen que traient als estudiants més dolents de les aules els seus fills aprendran més, per tant estan optant per una segregació que elimina la participació.

No només això, aquesta reforma pretén ser segregadora de sexes, tornem a veure indicadors molt conservadors en aquesta reforma, serà cosa nostra?

Un dels conferenciants intervé comenta que es un model nostàlgic, que torna a un model per assignatures sense plantejar un curriculum integrador.

Hi ha possibles alternatives a la LOMCE?

En la conferencia es parla de frenar el procés, una de les alumnes opina que una vaga indefinida amb processos de debat i reflexió seria l’adequat.

Per l’altra banda el docent Ibernon mostra el seu desacord amb la idea de la vaga; comenta que la llei no es pot parar perquè el PP te la majoria absoluta, per lo tant ell exposa que s’ha de lluitar contra la privatització (l’educació és un dret no un servei), lluitar per evitar una cursa d’obstacles (obstacles= avaluacions constants per als alumnes), lluitar contra els dogmes religiosos, per aconseguir una educació no sotmesa a interessos econòmics, contra l’increment de les tases universitàries i de formació professional.

Per finalitzar Enric parla dels canvis més importants a realitzar com son els ritmes escolars i els horaris, depurar continguts, un canvi en la metodologia i en la formació dels professionals de l’educació.

I com podrem lluitar si no la podrem parar?